Aquest treball gira a lentorn de la gestació i levolució de lobra de Merleau-Ponty en base a la hipòtesi que lobra de Proust ha tingut un paper molt important en la definició de la darrera ontologia del filòsof. Lobjectiu és analitzar la presència velada de La Recerca amb vista a interpretar algunes de les intuïcions més enigmàtiques dels darrers escrits. Si bé lobra de Merleau-Ponty es centra inicialment en la qüestió de la visió i en lanàlisi del cos perceptiu, de seguida neix linterès per la paraula com un procés derivat del món perceptiu que potencia linstrument significant del cos. Lexpressió corporal i lingüística definirà lestructura ontològica que determina els vincles orgànics que el subjecte manté amb el món. Lexperiència d'aquesta dependència mútua entre elements interns i externs, visibles i invisibles, dibuixa un Ésser de porositat. Aquest pas duna fenomenologia de la percepció a una ontologia de la visió es realitza en bona part sobre la idea de quiasme (terme que pren de la retòrica). Lestil de Proust excelleix precisament perquè descriu en detall els elements quiasmàtics que enllacen la vivència amb aquell invisible on es submergeix la mirada i dóna compte del rerefons latent que impregna tota experiència. La petita frase musical o el gust de la magdalena (Pel camí de Swann) no són idees provocades des del subjecte sinó que sesdevenen en la vivència, sorgeixen naturalment, i per això Merleau-Ponty les anomena idees sensibles. En aquest tipus didees troba un punt de recolzament per vertebrar el sensible: són els indicis que el que hi ha és una fissió que fa néixer el visible i linvisible alhora, lun per laltre, són lexpressió duna idealitat que no és estrangera a la carn, sinó que, al contrari, li dóna els seus eixos, la seva profunditat i les seves dimensions. A partir dun cert moment, el filòsof assumeix la necessitat dhaver dabandonar un llenguatge eloqüent per passar a un llenguatge de significació indirecta que li permeti, seguint el camí traçat per Proust, aprofundir en la riquesa de la multiplicitat sensible (pensem en les descripcions de laigua de la piscina a LOeil et lEsprit, del color vermell dels teixits, del desvetllament del matí, etc., a Le visible et linvisible). El filòsof reprèn aquest estil orgànic per poder definir una ontologia del sensible que retroba en lobra de Proust, especialment en les idees sensibles i en el rerefons de passivitat, uns puntals que cimenten la darrera formulació del quiasme. A la llum de lestil proustià, lexperiència perceptiva que descriu Merleau-Ponty esdevé un mode específic de lésser i revela una definició del quiasme a partir de lacte creatiu. El treball posa de manifest aquesta consonància estilística, confrontant els textos dels dos autors des de la forma, i sobretot, des del fons on tots dos es submergeixen. Més enllà de rastrejar el substrat filosòfic duna obra de ficció, sindaga en allò que la literatura i la filosofia es poden llegar luna a laltra.